La flora i la vegetació del Ripollès
La flora i la vegetació
El Ripollès, per la seva orografia de relleu contrastat i per la pluviositat considerable que presenta, permet l'organització d'una gran diversitat de comunitats vegetals.
A la comarca hi ha representats l'estatge alpí, des de gairebé 3.000 m d'alçada fins aproximadament els 2.300 m, l'estatge subalpí fins els 1.600 m d'altitud, i l'estatge montà, que se situa per sota dels 1.600 m fins arribar als 700 m.
L'estatge alpí està constituït fonamentalment per prats.
A primer cop d'ull pot semblar que són formacions pobres en vegetació, tot i que, si els observem de prop, ens adonarem de la presència d'una gran quantitat de flors, la major part de coloracions molt vistoses.
L'estratègia que adopten algunes d'aquestes plantes per a poder ser pol•linitzades ràpidamentpels insectes és la causa que les fa especialment acolorides. Cal no oblidar que el cicle vital d'aquests vegetals és molt curt -en ocasions poc més de dos o tres mesos- en raó de les extremes condicions climàtiques(baixes temperatures la major part de l'any, i neu, que es pot perllongar fins a finals de la primavera). Plantes com el panical blau (Eryngium bourgatii) o la regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum) són pròpies d'aquesta zona. Fonamentalment, als cims s'hi formen les tarteres constituïdes pel rocallam esquerdillat i mòbil on la vida sembla encara més difícil. Tot i les dificultats, s'han adaptat a aquests indrets un bon nombre de plantes. Algunes d'elles tenen la capacitat de desenvolupar unes arrels llargues i resistents; d'altres fan uns coixinets atapeïts, que fan que amb les seves arrels recullin fortament poms de terra que hi ha sota el pedregar. L'herba blanca (Senecio leucophyllus) mostra una atapeïda pilositat, és endèmica dels Pirineus Orientals.
El Julivert d'Isard (Xatardia Scabra) és una espècie considerada també endèmica dels Pirineus Orientals. Els herbívors que viuen a l'alta muntanya, com l'isard, se la mengen. El pensament alpí (Viola cenisia), endèmica dels Pirineus té unes flors oloroses. L'herba de mal gra (Ranunculus parnassifolius) s'estén des dels Alps fins a la Serralada Cantàbrica. S'ha emprat, en medicina popular, per guarir el mal gra, és a dir, determinats tumors.
En les cingleres també hi trobem vida vegetal. Hi ha plantes que fixen les seves arrels en els esquerdenys de les roques com la (Primula latifolia), espècie que només viu als Alps i als Pirineus. Altres les entapissen i colonitzen aquests indrets fins ara inaccessibles pel món vegetal. És el cas del liquen geogràfic quedibuixa sobre les roques una gran varietat de formes que aparenten d'un país imaginari. En alguns indrets humits, hi ha microclimes especials, i els canvis de temperatura són més suaus gràcies a l'aigua. Algunes comunitats vegetals destaquen en els prats per mostrar un verd més intens.

La viola d'aigua (Pinguicola grandiflora) és una planta carnívora (insectívora) de vistoses flors violàcies. Amb les fulles enganxoses atrapa insectes que els bacteris descomponen en nutrients que finalment seran absorbits per la planta. En els prats subalpins creixen, si les condicions són les adequades, plantes herbàcies, altes i frondoses, anomenades megafòrbies. La tora blava (Aconitum napellus) és una planta que fa unes flors d'un intens color lilós, creix en indrets freqüentats pel bestiar. Acumula alcaloides que la fan tòxica i alhora medicinal. El marcòlic groc (Lilium pyrenaicum) és una flor de gran bellesa, amb pètals grocs i taquetes de color rogenc d'on sobresurten uns evidents estams vermells.
Flors del Ripollès
L'estatge subalpí està potencialment dominat per comunitats forestals.
Al Ripollès, el bosc preponderant és la pineda de pi negre (Pinus uncinata). L'avetar forma actualment algunes clapes en aquest estatge i la part superior de l'estatge montà. La pineda de pi negre és el bosc predominant de l'estatge subalpí. El pi negre és capaç de sobreviure on les condicions climàtiques són més adverses, pocs nutrients, vent, fred, neu, per això sovint es veu recargolat i de formes estranyes.
Resisteix les gelades gràcies a l'elevada concentració de reïnes que en rebaixen el punt de congelació dels seus sucs interns.

El neret (Rhododendron ferrugineum) forma el sotabosc d'aquestes pinedes. També resisteix les baixes temperatures. Creix paral•lel al terra aconseguint que la neu el cobreixi, quedant així aïllat de l'exterior. A vegades es presenten exemplars albins. La genciana groga (Gentiana lutea) creix en prats naturals a cavall de l'estatge montà i alpí. És una espècie renombrada a conseqüència de la seva utilització per fer aperitius. L'avetar forma boscos que s'acaben barrejant amb les fagedes. Amb les seves branques, intercepta la llum i les precipitacions provocant una peculiar distribució de les plantes que conformen el seu sotabosc. L'estatge montà està constituït per boscos d'arbres caducifolis i de pi roig. A la tardor mostren una coloració espectacular.

La fageda és un bosc que es desenvolupa en indrets humits, fondalades i algunes torrenteres. A la primavera les flors són molt primerenques per aprofitar la llum, i així evitar la foscor que provoca la cobertura de les fulles. Pot presentar una gran riquesa florística. El gerani nuós (Geranium nodosum) és una espècie de gerani comuna a l'Europa Central, però escassa a les nostres terres. El lloreret (Daphne laureola), l'herba fetgera (Anemone hepatica), l'el•lèbor verd (Heleborus foetidus), la maduixera (Fragaria vesca) són altres de les plantes que podreu trobar en aquest estatge.
La pineda de pi roig (Pinus sylvestris) forma, en alguns indrets, un bosc ben constituït. En canvi en altres indrets forma masses forestals secundàries, envaïnt rouredes i fagedes. La roureda de roure pènol (Quercus robur) és un bosc que colonitza els vessants humits. És característic de l'Europa Central, però actualment està representat a la comarca per petites masses forestals. La roureda de roure de fulla gran (Quercus petraea) és un bosc de caire atlàntic que presenta el seu emplaçament òptim als Pirineus.
La roureda de roure martinenc (Quercus pubescens) és un bosc que ocuparia els solells de zones de clima fred a l'hivern. Es considera que representa una transició entre el bosc mediterrani i el centreuropeu. Hi abunden els arbustos amb cert caràcter mediterrani i té un estrat herbaci dens amb plantes amb un caràcter, marcadament, centreuropeu. És el bosc on hi ha representada la vegetació arbòria més mediterrània enriquit per espècies eurosiberianes. En alguns indrets sobreviuen exemplars de mides impressionants, testimonis d'antics dominis.
Al bosc de ribera les plantes que el constitueixen estan adaptades a suportar les embranzides de l'aigua i els impactes mecànics de les roques durant les avingudes. És un bosquet que ressegueix els rius i serveix d'aixopluc per la fauna. El composen el vern (Alnus glutinosa) , el salze blanc (Salix alba), les bogues (Typha angustifolia), etc.
Les orquídies són una de les famílies de plantes més espectaculars durant l'època de floració i potser de les més evolucionades. Al Ripollès s'han trobat 43 espècies d'una total de 58 citades a Catalunya. Algunes són poc freqüents, com la sabateta de Venus. Tot aquest poblament vegetal està colonitzat també per una gran varietat d'espècies de bolets, que tot sovint hi estableixen relacions simbiòtiques. Podem esmentar entre les més apreciats culinàriament; els moixernons i cama-secs dels prats. Altres són més boscans com són els ceps (Boletus edulis), els rossinyols, els rovellons (Lactarius sanguifluus), els pinetells (Lactarius deliciosus), les brumoses, o les múrgules. Com heu pogut veure, la comarca té una gran diversitat faunística, conseqüència de la situació geogràfica, orografia i la vegetació que conformen una pluralitat d'hàbitats.
Boscos del Ripollès