El portal turístic de la comarca del Ripollès

El monestir de Santa Maria de Ripoll fou fundat a finals del segle IX pel comte Guifré el Pelós i la seva esposa Guinedilda amb l’objectiu de repoblar la vall de Ripoll. Pocs anys després, s’havia convertit en un dels centres culturals més importants de l’Europa medieval. La seva biblioteca custodiava còdexs mossàrabs, visigots i medievals de temàtica litúrgica, jurídica, musical, astronòmica, geomètrica... L’any 1835 el centre monàstic patí un incendi, però es pogueren salvar 230 volums que es troben a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i aquells que ja havien sortit del monestir per ingressar a les biblioteques Nacional de París, Vaticana, Capitular de Vic i la de Catalunya.

Durant el segle X l’església fou reformada i consagrada en dues ocasions, l’any 935 i l’any 977. L’abat Oliba consagrà el 1032 la nova església del monestir, d’estil romànic llombard, amb una planta basilical de cinc naus coronada per set absis. Cal destacar-ne la decoració dels murs, amb arcuacions cegues i bandes llombardes. L’edifici ha patit diverses desgràcies al llarg del temps, i a finals del segle XIX va ser reconstruït per Elies Rogent.

Fundat també per Guifré el Pelós a finals del segle IX per tal de repoblar la vall, el deixà sota la responsabilitat de la seva filla, l’abadessa Emma, i una comunitat de monges. L’any 1017, l’abadessa Ingilberga i les monges foren expulsades per tenir una suposada conducta moral inadequada i foren titllades de “meretrius de Venus”. Però, darrera d’aquesta denúncia hi havia motius polítics: Bernat Tallaferro, comte de Besalú, volia apropiar-se del monestir i les seves terres per crear el bisbat de Besalú, i per tant, juntament amb l’abat Oliba, tots dos germanastres d’Ingilberga, es presentaren a Roma per acusar les religioses. Amb aquest fet històric s’hi relacionarà, segles més tard, la llegenda del comte Arnau.
Al segle XII s’instal•là al monestir una comunitat augustiniana. L’any 1150 es consagrà l’església, l’actual edifici, amb planta de creu  llatina, d’una sola nau, curta i alta; la capçalera, formada per cinc absis, destaca per la seva decoració amb capitells, motllures i arcuacions cegues. En canvi, la nau i el transsepte es caracteritzen per la seva sobrietat.
Aquest tipus de planta arquitectònica és poc freqüent a Catalunya i cal relacionar-lo amb el romànic francès i les grans esglésies de peregrinació.

Fundat per Guifré II, comte de Besalú, a mitjans del segle X, avui dia només en podem contemplar l’església. El claustre ja era destruït l’any 1460 i al segle XVII, el monestir estava en tan mal estat que els vuit monjos i l’abat havien de residir en cases particulars. Durant el segle XX es derruïren les dependències monacals i es restaurà l’església.
L’església és del segle XII, de planta de creu llatina. Té una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, reforçada per arcs torals. Cal destacar-ne els cinc absis rectangulars, quatre dels quals es troben en el transsepte i no es diferencien des de l'exterior.